Les dones del Palmar

Història

Les famílies dels pescadors residien a València. Primer en el barri de pescadors, després en el barri de Russafa i finalment es retiren a l'illa de El Palmar.

En la transmissió oral entre els habitants de l'illa es contava, i es conta, que les dones amb els fills i filles no residien de manera permanent a l'illa. Ací estaven els pescadors que enviaven, com bonament podien, la pesquera a les seues dones, germanes o mares perquè ho vengueren a la ciutat.

Rafael Marco Caballer, veí de El Palmar, va ser una persona que es va interessar per recopilar la història de El Palmar. Persona curiosa, interessada a deixar constància del que la saviesa popular li va transmetre, la va escriure de manera succinta, amb detalls contrastats amb documents històrics que donen llum al túnel dels relats confusos amb què ens trobem quan volem traçar la línia històrica dels nostres avantpassades i avantpassats. És d'agrair la seua labor.

Ací fem constar alguns passatges de la seua història escrita, per estar relacionats amb el treball sobre les dones i la pesca.

Com a testimoni de l'eventualitat del temps de residència a l'illa trobem la següent nota en els arxius històrics. Fa referència a la temporalitat de la residència a l'illa de El Palmar. La clara evidència que es contava amb servici religiós, donada l'obligatorietat de complir amb els preceptes eclesiàstics, confirma la retirada temporal de l'illa. La següent nota va ser trobada en la Secció Bailia AA 2451 de l'Arxiu del Regne de València.

Visita al Congreso de los diputados. Años 90

En l'expedient citat, apareix una notificació del Jurat de El Palmar al Sr. Bayle GI. De S. Md, on es llig:

"En cumplimiento de la Orden de V.S. debo decir junto con el segundo Jurado y con el prohombre Manuel Marco que D.Vicente Andreu, capellán de esta Isla, ha residido en ella todo el mes de Mayo, desempeñando su destino. Y llegada ya la temporada en que la Comunidad se retira de la Isla, y también el capellán, cesare de dar este oficio hasta que vuelva la temporada de residencia.

Dlgc. a VS mr an

Isla del Palmar 2 de Junio de 1840.

Por el Jurado Jayme Bru"

Cosme Tonda era el nom de la persona a qui el jurat dirigix la nota.

És una nota testimonial que posa de manifest la relació entre els documents classificats i la transmissió oral de les històries familiars dels pescadors. En el següent extracte es llig que les dones venien el peix en Russafa, lloc on residien, confirmant la distribució del treball, en matèria de pesca, que s'ha transmés.

Pot ser que simultaniejaren residència en Russafa i El Palmar. Conta la transmissió oral de la gent del nostre poble, (informació que també arreplega Rafael Marco en el seu escrit), que després de ser desallotjats de l'antic barri de pescadors van ser compensats amb la possibilitat de comprar, com en usufructe, una xicoteta porció de terra a l'illa on alçar el seu habitatge, una barraca. En Russafa, segurament, la majoria dels qui van romandre en este barri, van viure de lloguer, al principi.

Algunes famílies, passats els anys, van prosperar i van poder comprar-se un habitatge. El que sí que compten és que abans que es construïren els ponts i la comunicació amb la capital anara diària i per carretera, es llogaven una habitació en Russafa, en la casa de familiars o coneguts, a fi de poder passar la nit en cas que fora impossible tornar a l'illa en el mateix dia.

Segons alguna de les veus de les dones entrevistades, compartien diverses famílies la mateixa habitació llogada. Encara que els viatges a València eren escassos i només a vegades de molt extrema necessitat.

Quan les famílies s'instal·len a l'illa, era bastant habitual que les dones anaren a la ciutat a comprar els materials que s'anaven a necessitar per a confeccionar les xarxes de pesca. Generalment, després del diumenge del sorteig de “Redolins”. Ja es podia comprar la quantitat de fil en funció del lloc de pesca que li hi havia tocat en sort. Les dones, per regla general, conten que anaven a “Ca Cotolo” a comprar el material necessari.

La vida de les gents del lloc era senzilla, sense grans pretensions. Sobreviure dia a dia de la millor manera possible era l'objectiu principal.

Sense oblidar que les condicions de vida per als qui decideixen deixar la ciutat, el barri de Russafa en concret, i situar la seua residència habitual a l'illa no estava exempta de perills, sinó tot el contrari. Exposats a les inclemències del temps, a les conseqüències d'estar apartats de tot servici d'atencions primàries, la seua vida transcorria entre la tranquil·la quotidianitat i la contínua incertesa per sobreviure en un mitjà sense expectatives de millora, amb resignació.

Mirar fotografies antigues és una bona lliçó gràfica perquè ens proporcionen informació sobre l'aspecte del poble en temps passats. No sols és interessant mirar les persones que apareixen en les fotografies. Si observem els detalls, que a simple vista passen desapercebuts, podem situar carrers, i apreciar els canvis operats en elles. Han anat canviant les edificacions i l'aspecte dels carrers. És interessant comparar imatges del passat i present. Imatges que vinculen sentiments, experiències i espais.

Sorprèn els rostres dels qui apareixen en les fotografies de grup. Denoten alegria, tranquil·litat, … Una altra cosa és la càrrega emotiva que a nivell personal cadascuna d'eixes persones amagava en el seu interior.

Una imatge quotidiana era la de grups de dones, joves o ancianes, a la porta de casa a l'estiu, al fresc, teixint la malla que després es transformaria en mornells, mones, paraeres, ... A més, les joves havien de compaginar teixir xarxa amb el confeccionar el que compondria el seu laboriós aixovar.

Qui feia eixes fotos? Segurament visitants amb càmera fotogràfica. Poca gent en El Palmar podia permetre's el luxe de tindre-la.

Durant les festes patronals acudien a l'illa fotògrafs professionals, que a més de fer un reportatge fotogràfic a festers i festeres, aprofitava per a fer fotografies als qui desitjaren tindre un record, o una foto simplement. No s'eixia fàcilment de l'illa.

No faltaven en l'escena els xiquets i xiquetes, que sempre caminaven voletejant per les faldes de les àvies o pegats als pantalons dels avis. Com que eren estos els que, ja sense poder anar a treballar, mantenien l'atenció de la gent més quina. Fet que avala les estretes relacions, que encara hui es conserven, entre nets o netes i àvies o avis.

Les dones del palmar - Història -

Història